La Mar, entre la vida i la mort
La mar, espai d’intercanvi cultural i econòmic entre pobles,
s’ha convertit, en ple segle XXI, en una frontera mortífera cap a
Europa. A falta d’alternatives més segures, milers de persones
que fugen de la guerra, la fam o la persecució, es veuen forçades
a transitar per vies marítimes molt perilloses i letals, convertint
un espai de vida, com és l’ecosistema marí, en una gran fossa
comuna. Les polítiques migratòries europees, lluny de protegir
drets, reforcen la lògica del càstig: externalització de fronteres,
detencions forçades, acords amb tercers països i devolucions
que posen en perill la vida de les persones. Aquesta arquitectura
dissuasiva no redueix la migració, sinó que l’empeny cap a
itineraris més perillosos (com són ara la ruta de Canàries o la ruta
d’Argèlia). Les conseqüències són devastadores i el conflicte es
situa entre l’obligació moral i legal de salvar vides i la voluntat
política d’impedir l’arribada. Mentrestant, les entitats civils de
cerca i rescat, que omplin el buit deixat pels estats, pateixen
assetjament i criminalització. En comptes de ser reconegudes
com a defensores de la vida, són tractades com a sospitoses de
tràfic de persones. Així, Europa no només tanca fronteres, també
tanca els ulls davant la tragèdia que ella mateixa alimenta.
Quan la zona SAR ofega
Segons el dret marítim, i els drets humans, els estats tenen l’obligació d’auxiliar qualsevol embarcació en
risc i de garantir que les persones rescatades arriben a un port segur. Les zones SAR (Search and Rescue)
són àrees marítimes assignades a un país per tal que coordine operacions de cerca i rescat quan hi ha
persones en perill. No és només una qüestió merament tècnica, és un deure humanitari bàsic.
A Europa hi ha dues grans portes d’entrada marítimes per a les persones migrants: la mediterrània i
l’atlàntica. Totes dues són escenaris habituals d’operacions de cerca i rescat (zones SAR), on els estats tenen
l’obligació legal i moral d’auxiliar qualsevol embarcació en perill i garantir un desembarcament segur i, si
pot ser, a prop per evitar agreujar el patiment de les persones rescatades. Amb tot, aquestes rutes mai
són fixes i canvien segons es van aplicant polítiques europees de control migratori. El resultat és pervers: a
més control de les fronteres menys protecció de la vida. Encara que es pot reduir el nombre d’intents per
creuar cap a Europa, açò no implica una reducció dels perills per a les persones en trànsit i, que en molts casos,
se’ls empenta cap a rutes més llargues, més precàries i molt més letals.
Zona SAR Mediterrània
El Mediterrani és una de les zones de rescat més actives
i freqüentades del món. Cada any s’hi concentren
milers d’intents per travessar la mar i arribar a Europa,
que comporten un gran nombre d’operacions de
cerca i salvament. La convivència de rutes comercials,
pesqueres, turístiques i migratòries fa que siga un espai
complex de gestionar. Alhora, és un escenari de forta
tensió política i humanitària, on la protecció de la vida
humana no sempre és prioritària.
Zona SAR Atlàntica
Tot i la disminució de trànsit migratori, aquesta ruta
continua registrant un nombre molt alt de víctimes. Les
llargues distàncies i les fortes corrents en mar oberta
arrosseguen les embarcacions durant dies o setmanes,
cosa que dificulta enormement la recerca i rescat i fa
que molts naufragis no deixen supervivents. La manca
de mitjans de salvament en la zona SAR, la gran extensió
de la zona i les polítiques de control i externalització de
fronteres deixa un buit de protecció que converteix
aquesta ruta en una de les més perilloses i letals del món.
La flota civil de rescat humanitari
La flota civil humanitària és un terme
que engloba els vaixells operats per
organitzacions no governamentals, de
caràcter civil i no estatal, dedicades a la
recerca i el salvament de persones en perill
en les principals rutes marítimes migratòries
(en les zones SAR on poden operar).
Aquestes entitats assumeixen sovint
funcions que haurien de correspondre als
governs, i actuen en estricte compliment de
la normativa internacional, com el Conveni
SOLAS, la legislació de protecció civil i els
principis de la Declaració Universal dels
Drets Humans.
La gestió dels operatius recau en les ONG, mentre que
la navegació i la seguretat marítima són responsabilitat
de tripulacions professionals. La seua missió principal és
protegir la vida de persones que es veuen forçades a fugir
del seu lloc de residència a causa de conflictes armats,
violència, persecució o pobresa.
Aquest model de rescat civil va agafar força
arran de la guerra de Síria, al 2012, quan
l’augment de travesses pel Mediterrani
i la inacció institucional van impulsar la
societat civil a mobilitzar-se. Voluntàries i
voluntaris de diferents països van adaptar
velers, pesquers i altres embarcacions
per intervenir en zones com Grècia, Itàlia
i Malta. Amb el temps, aquella resposta
espontània s’ha consolidat en una xarxa
internacional amb centenars de persones,
vaixells, avionetes, drons i sistemes de
coordinació propis.
Malgrat que cada vegada augmenten més les traves
administratives i la criminalització, les flotes de
rescat humanitari continuen operant, especialment
perquè l’absència de vies legals i segures obliga a
moltes persones cap a rutes més letals i perilloses.
Cal remarcar que aquest mateix esperit solidari s’ha
estès a altres contextos, com la Global Sumud Flotilla,
una iniciativa marítima internacional liderada per la
societat civil amb l’objectiu de trencar el bloqueig
israelià de la Franja de Gaza.
Destaquem alguns dels vaixells en
actiu que formen part de la flota civil
humanitària: Aita Mari (Salvamento
Marítimo Humanitario), Astral (Open
Arms), Oyvon (Metges Sense fronteres),
Sea-Watch 5 (Sea-Watch), Sea-Eye 5
(Sea-Eyes), Humanity 1 (SOS Humanity),
Trotamar III (Compass Collective) i Sea
Punk (Sea-Punks). La llista és molt més
extensa i, tot i que no podem esmentar-los
tots, volem fer un reconeixement a la seua
tasca i a la força que els uneix.
També cal visibilitzar a altres
organitzacions que realitzen tasques
de recolzament, recerca i vigilància des
d’altres mitjans, siga per terra o aire,
com són l’Aurora Grup de Suport i
l’Association Pilotes Volontaires.
Per què un mapa d'Africa?
Una primera ullada al mapa d’Àfrica ens retorna la visió d’un continent
ric i divers. La immensa riquesa en recursos naturals resulta paradoxal
quan aquesta font de prosperitat esdevé, alhora, una tragèdia social
i ambiental. Al llarg de segles, el colonialisme europeu ha explotat
amb intensitat els recursos del continent, deixant territoris fragmentats,
economies depenents i estructures polítiques fràgils i corruptes.
Aquest llegat encara perdura, perpetuant conflictes estructurals i xarxes
clientelars que augmenten la pobresa i la desigualtat social. Guerres, com
la del Sudan o el Congo, s’alimenten de la lluita pel control del petroli,
els metalls preciosos o els minerals de terres rares, imprescindibles per
a la tecnologia moderna. Altres territoris esdevenen abocadors il·legals,
com són els casos de Guinea o Somàlia, que han rebut, o reben, tones
de residus tèxtils o sanitaris procedents del consum insostenible
d’Occident. Aquesta realitat força la migració de milers de persones a
la recerca d’una vida millor, allunyant-se de la pobresa, la violència i la
manca d’oportunitats en els països d’origen. L’objectiu d’aquest mapa
és reflexionar i debatre sobre les causes que provoquen els fluxos
migratoris des del continent africà, però també sobre la necessitat de
construir societats solidàries, empàtiques i crítiques amb les polítiques
migratòries i d’asil imposades per la UE que, amb la seua obsessió pel
control migratori, han fet possible el creixement d’una indústria legal
que ingressa immenses fortunes amb la seguretat i la militarització de
les fronteres.
